30 anys de transició no han servit per esborrar els efectes de la guerra que el feixisme internacional va fer contra la república i la “revolució del 36”: 40 anys de franquisme, una sèrie inacabable de crims contra la humanitat mai jutjats i molt menys castigats, un estat que mai ha deixat de ser una paròdia de democràcia formal, amb la seva constitució vigilada per l’exèrcit colpista, la seva monarquia volguda per Franco, la seva Audiència Nacional hereva del Tribunal de Orden Público, la seva conferència episcopal que condiciona permanentment el debat públic, les seves oligarquies latifundistes, especuladores i caciquils que han mantingut intacte tot el seu poder i riqueses.

Uns efectes, els de la guerra del feixisme, l’imperialisme, el franquisme i en definitiva l’opressió de classe, nacional i de gènere que han deixat la seva empremta en l’elaboració d’una memòria dels espais de les persones i dels moviments populars i associatius a Barcelona en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat. La memòria dels vencedors, dels opressors, de la repressió, de l’esclavisme i del patriarcat, una memòria que cal reescriure en excloure els vençuts, els resistents, els lluitadors i les feministes.
A nivell institucional s’ha de posar en valor la feina que s’ha dut a terme per part del Memorial Democràtic i de la societat civil en la recuperació de dades, la reconstrucció d’esdeveniments, la identificació de llocs i espais. Cal avui resignificar tot aquests elements i dotar los de capacitat d’incidència en la quotidianitat.

Així mateix, l’Ajuntament de Barcelona ja disposa d’un estudi encarregat per l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament en què s’identifiquen els símbols que encara resten del període franquista a la ciutat i en què es detallen la descripció i la cerca d’espais ocupats o utilitzats pel règim franquista i, per tant, susceptibles d’haver servit de suport per a la inscripció, col•locació o mostra d’iconografia franquista i falangista. Es detecten dos districtes on es localitza la majoria de registres de les tipologies esmentades: Nou Barris (70) i Sant Martí (65). La resta de registres forma un total de 28: Ciutat Vella (11), Eixample (2), Sants, Montjuïc (5), Les Corts (5), Sarrià-Sant Gervasi (4) i Gràcia (1).
Per altra banda, aflora la necessitat de reescriure la història tot estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, les claudicacions, l’acceptació de la “pau dels vençuts”, la impunitat exhibida amb arrogància sembla que esdevingui més nítida a cada generació. Per necessitat política i ètica respecte a la recuperació del fil de lluites, resistències, projectes i ideals que a través dels anys uneix col•lectivitats i crea narracions emancipadores compartides, enfront dels relats que els poders establerts al servei de les classes dominants ens han vingut imposant.

Una ciutat com Barcelona percep amb més força la necessitat que cal abordar amb un enfocament que faci de la memòria una eina de combat i de reparació i no un simple estri a les mans de professionals: historiadors, acadèmics, operadors turístics. El moment és ara.

Independència per canviar-ho tot.
Al mateix temps, cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I qualsevol programa polític “amb sensibilitat social” que no plantegi un trencament amb el capitalisme com sistema per administrar misèria a les classes populars acaba sent un manual de gestió de precarietats i d’aplicació de polítiques de retallades, de compliment més entusiasta o menys dels dictats econòmics de la troica. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.

D’altra banda, la promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema com la monarquia, el reconeixement del dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, el pagament del deute, o la permanència dins la Unió Europea suposa la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans.

Davant d’això, volem plantejar que la independència de l’Estat Espanyol és un mitjà que ens ha de permetre canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible, per a fer avançar la ruptura, cal tenir clar que als Països Catalans amb l’autonomisme no hi ha futur, que és una via morta i intervinguda que ens ha suposat l’aplicació de l’espoli de les classes dominants espanyoles i catalanes.

Que sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació i sense independència no hi podrà haver transformació social. Una transformació social que haurà de ser feminista per poder eliminar les desigualtats entre dones i homes causades pel patriarcat i el capitalisme.
Per tant, fent una mirada al passat i una al futur i davant la necessitat de reescriure la història, estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, de les claudicacions, de l’acceptació de la “pau dels vençuts” cal fer de la memòria una eina de combat i una eina de treball de futur. Per necessitat ètica i de recuperació del fil de lluites, resistències, la ciutat de Barcelona ha de començar a ser un motor en la independència dels Països Catalans.

El municipi conforma l’àmbit de partida des d’on els subjectes socials han impulsat fins ara i han de continuar impulsant, des de baix, el procés cap a la independència i la transformació social.
Tenim en la història molts exemples on els municipis han jugat un paper clau en l’activació des de la base de processos constituents. Foren els ajuntaments els que a l’Estat espanyol proclamaren, el 14 d’abril de 1931, la II República. O foren també els municipis els que, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, iniciaren l’onada de centenars de consultes municipals.

Propostes de la CUP Capgirem Barcelona pel Ple Extraordinari per la Ruptura.

Podeu descarregar la Carta a Barcelona de la CUP Capgirem Barcelona.